Com tractar la urèmia i la hiperfosfatèmia?

Molts pacients amb urèmia desenvoluparan hiperfosfatèmia en sis mesos si no es tracten adequadament, suposarà una gran amenaça per a la salut del cos. Quan es produeixen tant la urèmia com la hiperfosfatèmia, els pacients primer haurien de controlar la seva ingesta de fòsfor a la seva dieta i menjar ingredients més rics en proteïnes, com les clares d'ou, que són baixes en fòsfor i altes en proteïnes.

Tractament de la hiperfosfatèmia en pacients urèmics

(1) Controlar la ingesta dietètica de fòsfor (limitat a 800-1000 mg/d). Com que la proteïna es combina principalment amb fòsfor orgànic i es distribueix a les cèl·lules, el contingut de fòsfor en sang dels aliments rics en proteïnes també és relativament elevat. Com que la ingesta de proteïnes dels pacients amb urèmia augmenta després de la diàlisi, és fàcil provocar hiperfosfatèmia. En segon lloc, la taxa d'absorció del fòsfor de proteïnes vegetals és inferior a la del fòsfor de proteïnes animals. Els estudis han descobert que una restricció excessiva de la ingesta de fòsfor pot provocar desnutrició i augmentar la mortalitat. La ingesta de proteïnes i fòsfor s'ha d'equilibrar, per la qual cosa és més adequat utilitzar la relació fòsfor (mg)/proteïna (g) per mesurar la càrrega de fòsfor a la dieta. Hauríeu d'intentar consumir aliments baixos en fòsfor i rics en proteïnes, com la proteïna de l'ou, i intentar consumir menys aliments rics en fòsfor i baixos en proteïnes. A més, el fòsfor és un dels components principals dels additius alimentaris, i els pacients amb urèmia haurien de limitar la ingesta d'additius que contenen fòsfor.

(2) Augmentar el nombre de sessions de diàlisi o allargar el temps de diàlisi pot ajudar a eliminar el fòsfor. Com que el fòsfor es distribueix principalment en cèl·lules i teixits, la velocitat de transport des de l'interior de les cèl·lules cap a les cèl·lules exteriors és molt lenta i sovint es requereix diàlisi a llarg termini per aconseguir la finalitat de la reducció del fòsfor.

(3) L'ús d'aglutinants de fosfat redueix principalment els nivells de fòsfor en sang reduint l'absorció gastrointestinal de fòsfor. Els aglutinants de fosfat que s'utilitzen actualment a la pràctica clínica inclouen principalment aglutinants de fosfat que contenen calci, aglutinants de fosfat que contenen alumini i aglutinants de fosfat que no contenen calci i no alumini. Per als pacients amb urèmia en diàlisi, si la restricció dietètica de fòsfor i la diàlisi adequada encara no poden controlar els nivells de fòsfor en sang i els nivells de calci en sang es troben dins del rang normal o es redueixen, es recomana utilitzar aglutinants de fosfat que continguin calci.

Precaucions per a la hiperfosfatèmia en pacients amb urèmia

Per prevenir una possible hipercalcèmia, es recomana que la ingesta diària de calci elemental dels aglutinants de fosfat que contenen calci no ha de superar els 1500 mg i la ingesta diària total de calci elemental ha de ser inferior a 2000 mg. Els aglutinants d'alumini i fòsfor rarament s'utilitzen clínicament a causa del risc d'intoxicació per alumini i s'ha d'evitar l'ús a llarg termini. Els aglutinants de fosfats sense calci i no d'alumini inclouen principalment sevelàmer i carbonat de lantà. Han rebut una atenció generalitzada perquè no tenen cap efecte sobre el calci sanguini i l'hormona paratiroïdal, i fins i tot poden reduir o retardar la calcificació vascular. Es recomana prendre aglutinants de fosfat amb els àpats, mastegar-los per aconseguir el millor efecte de reducció de fòsfor i ajustar la dosi segons la quantitat d'aliments que contenen fòsfor consumits.