Sóc allò que en medicina anomenem molar hidatiforme, encara que la gent em coneix més pel meu sobrenom: “embaràs de raïm”. El nom pot semblar simpàtic, però la realitat és que darrere d’aquest terme hi ha un trastorn greu de l’embaràs, amb potencial de complicacions importants si no es diagnostica i tracta a temps.

Quins són els símptomes clínics?

Moltes dones arriben a urgències amb dolor abdominal, sagnat vaginal i la sensació que “alguna cosa no va bé”. Un cas típic seria el d’una dona de mitjana edat, amb embarassos previs, que després de poques setmanes d’amenorrea comença a notar petites pèrdues de sang fosca. Sovint pensa que es tracta d’una amenaça d’avortament i prova de fer repòs a casa. Però el temps passa i els símptomes empitjoren: el sagnat augmenta, l’abdomen creix massa ràpid i, de sobte, pot presentar una hemorràgia abundant amb expulsió de petites vesícules transparents, com boletes d’aigua barrejades amb sang.

Quan arriba a l’hospital, l’ecografia mostra una cavitat uterina plena d’imatges en forma de “rusc” o “tempesta de neu”, sense presència d’embrió ni batec fetal. A l’analítica, els nivells d’hormona gonadotropina coriònica (hCG) apareixen extraordinàriament elevats, molt per damunt dels d’un embaràs normal. El diagnòstic final: molar hidatiforme complet.

Què és exactament el molar hidatiforme?

És una alteració del desenvolupament de la placenta causada per una fecundació anòmala. Els villos corials —les estructures encarregades de nodrir l’embrió— pateixen una degeneració hidrópica, convertint-se en vesícules transparents de mida variable que s’agrupen formant una massa semblant a un raïm.

Al microscopi, els patòlegs observen vil·loses enormement edematoses, pràcticament sense vasos sanguinis, amb una proliferació exagerada del teixit trofoblàstic.

Com es pot detectar precoçment?

En les primeres setmanes, els símptomes imiten els d’un embaràs normal: amenorrea, nàusees i vòmits. Però més endavant apareixen senyals d’alerta:

• Sagnat vaginal persistent, entre la setmana 8 i la 12.

• Uter més gran del que correspon a l’edat gestacional, per l’acumulació de vesícules i sang.

• Hiperemesi gravídica severa, nàusees i vòmits exagerats.

• hCG anormalment elevada, sovint molt per sobre del límit normal.

• Quists tecaluteïnics als ovaris, visibles a l’ecografia.

• En alguns casos, fins i tot símptomes de hipertiroïdisme o signes de preeclàmpsia precoç.

Per què és important classificar-los?

Hi ha dos grans tipus: molar complet i molar parcial.

• Molar complet: sol originar-se quan un òvul buit (sense material genètic matern) és fecundat per un o dos espermatozoides. Tot el genoma és d’origen patern (46XX o 46XY). No hi ha fetus ni annexos. Té un risc més alt de malignitzar: entre un 13% i un 18% poden evolucionar a malaltia trofoblàstica persistent, i un 2–3% a coriocarcioma amb possibilitat de metàstasis.

• Molar parcial: prové d’un òvul normal fecundat per dos espermatozoides, donant lloc a un genoma triploide (69XXY, 69XXX o 69XYY). Pot coexistir amb restes fetals, però habitualment l’embrió no és viable. El risc de complicacions és molt menor, entre l’1% i el 3%.

Aquesta classificació és fonamental perquè el pronòstic i el seguiment depenen del tipus.

Com diagnostiquen els patòlegs?

Abans, la classificació es basava només en si hi havia o no restes fetals. Ara disposem de tècniques molt més precises:

• Immunohistoquímica amb p57: en els molars complets, aquest marcador matern no s’expressa, mentre que en els parcials sí.

• Tincions amb CD34: mostren la manca de vasos a les vil·loses.

• Estudis genètics amb STR (short tandem repeats): permeten establir amb exactitud l’origen del material genètic i confirmar el diagnòstic.

Aquestes proves representen el “gold standard” per diferenciar un molar d’un avortament hidrópic i per establir si és complet o parcial.

Tractament i seguiment

El tractament inicial és quirúrgic: raspat o aspiració uterina per buidar la cavitat. Però això no acaba aquí. El risc de residu o de progressió a malaltia trofoblàstica fa necessari un seguiment estricte:

• Control de beta-hCG setmanal fins que es negativitzi en tres ocasions consecutives.

• Després, controls mensuals durant almenys 6 mesos.

• Durant tot aquest període, evitar l’embaràs, perquè podria interferir en la interpretació dels resultats.

En casos persistents o amb sospita de malignització, pot ser necessària quimioteràpia, que sol ser altament efectiva.

Reflexió final

El molar hidatiforme és una malaltia poc coneguda pel públic general, però freqüent en ginecologia, sobretot a l’Àsia i en països en vies de desenvolupament. Tot i que el nom evoca una imatge amable de raïm, es tracta d’una patologia potencialment greu que exigeix diagnòstic precoç, tractament adequat i un seguiment estricte.

La medicina moderna ens permet detectar-la amb precisió i curar-la en la gran majoria de casos, garantint que la pacient pugui recuperar la seva salut i, en molts casos, tornar a aconseguir un embaràs sa en el futur.