Quan un nen ha de ser operat, molts pares no es preocupen tant de la dificultat de la intervenció com de l’anestèsia. Preguntes com “És massa petit per rebre anestèsia?”, “Pot afectar el seu cervell?” o “I si no es desperta?” són habituals a la consulta d’un anestesiòleg. La por és comprensible, perquè la idea de “dormir profundament amb una sola injecció” espanta. Però la realitat és que l’anestèsia pediàtrica moderna és molt segura, i la ciència mèdica ofereix garanties que fa només unes dècades semblaven impensables.

Poden els nens rebre anestèsia?

La resposta és clara: sí. De fet, en molts casos, no fer-ho seria molt més arriscat. Els fàrmacs actuals són segurs, d’acció ràpida i amb un metabolisme curt. Els metges calculen la dosi exacta segons l’edat, el pes, l’estat de salut i fins i tot l’antecedent familiar.

En casos com defectes congènits, obstruccions intestinals o cardiopaties, és imprescindible operar de manera precoç, fins i tot en nadons acabats de néixer. Sense anestèsia, aquestes cirurgies serien impossibles i ajornar-les podria ser fatal.

L’anestèsia afecta el desenvolupament cerebral?

Aquest és un dels temors més grans dels pares. Alguns estudis en animals van mostrar alteracions cerebrals quan se’ls aplicaven dosis molt altes i durant períodes llargs d’anestèsia. Però aquestes condicions no són comparables amb la pràctica clínica real.

Les investigacions en infants humans no han trobat proves sòlides que una anestèsia curta i puntual tingui efectes negatius sobre la intel·ligència o la cognició. L’Organització Mundial de la Salut i altres institucions han remarcat que no hi ha evidència que una única anestèsia de durada limitada danyi el cervell del nen.

Al contrari, no operar una malaltia greu (per exemple, un problema d’oïda, d’ulls o una lesió intracranial) pot tenir conseqüències molt més greus en el desenvolupament intel·lectual i sensorial del nen.

Anestèsia local o general: quina és més segura?

Molts pares pensen que la local és “més suau” i per tant més segura. Però la clau no és triar la més lleu, sinó la més adequada.

La local, que només anestesia una part del cos, pot semblar menys arriscada. Però sovint no és pràctica en nens: el quiròfan és un entorn desconegut i estressant, i el nen pot plorar, moure’s o resistir-se, cosa que incrementa el risc de complicacions.

L’anestèsia general, en canvi, permet que el nen dormi profundament, sense dolor ni records desagradables. El cirurgià pot treballar amb calma i seguretat, i el risc global és menor. Avui dia, els sistemes de monitoratge controlen cada segon el pols, la pressió, l’oxigen i la respiració del pacient, cosa que permet actuar de seguida davant de qualsevol anomalia.

I si el nen és molt petit o pesa poc?

El pes o l’edat no són factors limitants absoluts. El que importa és la valoració prèvia. Abans de l’operació, l’anestesiòleg estudia la història clínica, el funcionament del cor, del fetge i dels ronyons, la possible presència d’al·lèrgies i altres antecedents. Amb aquestes dades calcula la dosi exacta de fàrmacs, adaptada al gram.

La majoria dels infants es desperten de l’anestèsia sense problemes i, de fet, sovint ho fan més ràpid que els adults, ja que tenen un metabolisme més accelerat.

Què passa si el nen plora després de l’operació?

Alguns nens es desperten irritables, plorant o desorientats. Aquest fenomen s’anomena deliri d’emergència o agitació postoperatòria. És una fase transitòria, que sol durar pocs minuts, i no deixa seqüeles. No vol dir que el cervell estigui malmès ni que el nen “s’hagi tornat menys intel·ligent”. És comparable a la sensació de confusió que també experimenten molts adults després d’una anestèsia.

El paper clau de l’anestesiòleg

Sovint es pensa que el protagonista és només el cirurgià. Però l’anestesiòleg és el segon gran responsable del procediment. Des que l’infant entra a quiròfan fins que surt despert i estable, l’anestesiòleg controla cada funció vital: respiració, cor, circulació, consciència. És un acompanyament constant i vigilat, no una simple “injecció i prou”.

Sense aquesta feina invisible, cap cirurgia seria segura. Per això, els pares poden confiar-hi plenament.

Què han de fer els pares?

• Abans de l’operació: informar amb sinceritat sobre malalties prèvies, al·lèrgies, refredats o febre. Complir estrictament el dejuni: almenys 6 hores sense menjar i 2 sense beure. Donar menjar en secret “perquè no passi gana” és molt perillós.

• Durant l’operació: esperar amb calma a la sala corresponent. La frase “sense notícies és bona notícia” sol ser certa.

• Després de l’operació: si el nen plora o està confús, mantenir la calma i tranquil·litzar-lo. Només oferir menjar o aigua quan el metge ho indiqui i quan estigui completament despert.

Conclusió

L’anestèsia pediàtrica és avui molt segura. Els riscos existeixen, com en qualsevol procediment mèdic, però són molt menors que els perills de no operar quan és necessari. Els pares no han de deixar que la por a l’anestèsia retardi un tractament vital.

En mans d’un equip mèdic experimentat, l’anestèsia és com unes mans invisibles que sostenen el nen perquè pugui ser operat amb seguretat. Confiar en els professionals i en la ciència és la millor garantia perquè els més petits surtin del quiròfan sans i protegits.