Sóc un petit dispositiu, discretament amagat al pit d’una persona, i em dic marcapassos. Tot i la meva mida reduïda —semblant a un encenedor prim i compacte— la meva tasca és vital: ajudar el cor a mantenir el seu ritme quan el seu “metrònom natural” falla.

El cor i el seu metrònom natural

El cor és com un tambor que no descansa mai. El seu ritme el marca una estructura anomenada node sinusal, que envia impulsos elèctrics perquè les aurícules i els ventricles es contraguin de manera ordenada. Però quan aquest node es descoordina —batecs massa lents, irregulars o, fins i tot, absències temporals—, la persona pot marejar-se, sentir fatiga, perdre el coneixement o, en casos greus, patir riscos vitals.

És llavors quan entro en joc: quan el cor “s’adorm” o perd el compàs, envio un pols elèctric suau i precís per recordar-li: “ei, toca saltar de nou”.

Com estic construït?

El meu cos metàl·lic conté:

• Un microordinador que pensa i decideix.

• Una bateria que m’alimenta durant anys.

• Unes sondes o cables que em connecten directament al cor: capten els senyals elèctrics i transmeten les meves ordres.

Segons les necessitats del pacient, puc ser:

• Monocameral: connectat només a una aurícula o a un ventricle.

• Bicameral: coordinant aurícules i ventricles.

• Tricameral o de resincronització cardíaca: per a pacients amb insuficiència cardíaca greu, sincronitzant tres cambres del cor.

De gegant a invisible: la meva evolució

Als anys 50 i 60 era un aparell voluminós, alimentat amb bateries externes. Avui, gràcies a dècades de recerca, sóc més petit, més durador i més intel·ligent. Una bateria pot funcionar entre 8 i 12 anys, i els metges poden comunicar-se amb mi sense cirurgia, utilitzant programadors que travessen la pell per comprovar i ajustar els meus paràmetres.

El meu funcionament dia a dia

Sempre estic atent, sense descansar:

• Si el cor es manté estable, no faig res. Només observo.

• Si el ritme cau per sota del mínim establert (per exemple, menys de 60 batecs per minut), envio un pols elèctric instantani que activa el múscul cardíac.

• Si hi ha batecs desordenats o massa ràpids, els registro per informar al metge.

La meva acció és tan precisa que la persona no nota res. El cor, en canvi, rep un estímul clar i respon immediatament amb un batec.

Ajustos personalitzats

No tots els cors són iguals. Alguns responen a estímuls mínims; altres necessiten més intensitat. Per això, després de la implantació, els metges proven diferents nivells fins a trobar el mínim pols efectiu, que assegura l’eficàcia sense malbaratar bateria.

Els models més moderns tenen mode “a demanda”:

• Si el pacient camina ràpid o puja escales, accelero el ritme perquè arribi més oxigen.

• Si dorm, redueixo la freqüència per afavorir el descans.

Vida quotidiana amb un marcapassos

Moltes persones temen tenir un dispositiu dins del cos, però la realitat és que la qualitat de vida millora notablement. Amb mi, la majoria de pacients poden fer vida normal: viatjar, treballar, cuinar, ballar i fins i tot oblidar que estic allà.

Tot i així, cal tenir en compte:

• En els primers mesos: evitar moviments bruscos i esports intensos per no desplaçar els elèctrodes.

• En proves mèdiques com la ressonància magnètica: avisar sempre el metge, ja que no tots els marcapassos són compatibles amb MRI.

• Revisions periòdiques: comprovar bateria, funcions i registres de ritme cardíac.

El meu missatge final

No sóc un desfibril·lador que dona cops forts; sóc un director discret d’orquestra que toca suaument l’espatlla del cor i li diu: “és el teu torn”. Gràcies a aquesta complicitat constant, la vida del pacient recupera la fluïdesa i la seguretat que havia perdut.

Mentre la meva bateria funcioni i el cor em necessiti, jo seguiré vetllant per mantenir el seu compàs vital estable i ferm, com una música que no hauria d’aturar-se mai.